“
És moment de parlar i donar veu a una cultura que va molt més enllà de l’erudició. Una cultura activa que retorna a les arrels de sí mateixa. Una cultura que cultiva i cuida el coneixement profund i pràctic que modela la nostra realitat. Una cultura que pertany a tot esser humà.
1.La situació mundial
L’era industrial i tecnològica junt al neoliberalisme han imposat en l’últim segle una globalització econòmica i de pensament a nivell mundial. Però els valors dominants que difon aquesta cultura falten de tot projecte d’autonomia i emancipació. Aquesta pseudocultura anul·la l’entusiasme col·lectiu i el desig d’un mon millor, deixant una societat plena d’individus desorientats en un present incert i sense cap visió de futur. Mentrestant, el capital, concentrat en les grans corporacions, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, s’erigeixen els sobirans dels designis d’aquest planeta i de tots els seus habitants.
Amb tot, després de varis segles d’existència, la victòria mundial del sistema capitalista no ha resolt cap dels problemes bàsics que pateix la humanitat: la fam, les guerres, el paro, la desigualtat, la frustració professional i existencial, la soledat... Continuen les angoixes, les incerteses i els neguits d’una civilització que, amés ara, rep la pressió d’un entorn natural cada cop més hostil.
2.Desprogramació, utopia i humanisme
Però l’essència humana no pot oblidar la utopia, entesa com a rebuig i transcendència d’allò existent, entesa com a imaginació i anhel humà.
Front a una societat conformista, uniforme i autocomplaent, necessitem una nova cultura autocrítica amb el propi sistema, amb les costums, les concepcions de la vida i els valors vigents.
Es tracta d’organitzar una nova consciència cultural que permeti als essers humans ser allò que desitgin ser, lliures de programacions i condicionaments imposats. I aquesta lloable feina ha de ser, necessàriament, solidaria i col·lectiva, es a dir, humana en el sentit estricte de la paraula.
Allà on impera la competitivitat, l’explotació, l’interès particular, la discriminació, la compravenda dels sentiments i la conspiració, ...allà és on hem de propugnar uns valors alternatius humanistes com la igualtat i la diversitat, la justícia, l’amistat, la condescendència, el respecte, la dignitat i l’honestedat. Aquest humanisme és crític i constructiu, és radical i intransigent front l’opressió, i reclama el dret a l’autorealització en un medi que afavoreixi a l’esser humà en comptes d’anul·lar-lo.
La cultura alternativa, utilitzant com a eina aquest humanisme revolucionari, es basa en l’autodependència sociopolítica. Aquest nou concepte té el potencial de crear i humanitzar els nostres estils de vida.
3.L’autodependència sociopolítica
L’autodependència sociopolítica implica substituir la competitivitat per la solidaritat, la violència per la col·laboració, el conflicte per l’entesa, la guerra per la pau, i en definitiva, el canvi de tot allò que només beneficia a uns pocs per allò que ens beneficia a tots.
Un dels factors de la forta dependència i intervencionisme sociopolític que viu la nostra civilització, és la imposició de valors dominants. La simplificació, la uniformitat i la verticalitat arbitrària de les jerarquies socials només beneficien l’autoritarisme. L’alternativa consisteix en ampliar l’horitzontalitat real de les relacions personals i socials, nacionals i internacionals.
Un altre valor dominant és la promoció constant de l’hedonisme. La recerca del plaer s’ha convertit en una meta que, a la vegada, allunya la veritable felicitat. L’evolució cultural humana va del plaer al fruir, i del gaudir a la felicitat. L’hedonista manca de projecte vital i d’iniciatives particulars, i llavors és el propi sistema qui proporciona projectes de vida simples, uniformes i jerarquitzats. El perill de l’hedonisme és que el seu objectiu és realitzar una cadena discontinua d’accions que li procurin plaer. I el pitjor resulta perquè l’hedonista es procura plaer mitjançant un impuls egoista, que el fa veure als demés com simples col·laboradors, possibilitadors o simples instruments per aconseguir el seu fi.
4.La felicitat global
La felicitat és gaudir per l’emancipació creixent de les necessitats, per la conquesta de llibertat. Els homes i dones realment lliures no poden realitzar-se si no senten que la seva activitat repercuteix favorablement sobre l’estructura de la societat en la que viuen. La felicitat radica en la possibilitat de desenvolupar la vida d’acord a un projecte ascendent, supraindividual, col·lectiu, altruista, amb els objectius de resoldre els conflictes i necessitats humans en cooperació, i d’organitzar l’experiència prèvia, el passat humà, en pensament orientador de l’acció futura. Així doncs, la felicitat de cadascun no pot consistir sinó en la satisfacció de sí mateix d’una manera complementària, en pensament i en cooperació solidària.
5.El factor temps
L’economicisme depredador de finals del segle XX ha conduit a la contaminació de la natura, però també, a la contaminació del temps i de l’espai, i a la contaminació de les ments humanes. Buidar-se dels factors de temps i espai, ens obren les portes a un món espiritual net i absolut, un món de les idees ideal. Buidar el temps i l’espai crea la idea que els essers humans viuen en un sol món, que formen part d’una sola comunitat, que el nosaltres és més important que el jo. La conseqüència d’aquesta línia de pensament és la revaluació de la natura i la consciència ecològica, també en el temps i en l’espai, i en la cultura i en la ment.
Una de les paradoxes de la societat industrial desenvolupada, o postindustrial, consisteix precisament en que a mesura que s’ha anat reduint la jornada laboral o temps de treball, sembla que la gent té menys temps lliure o temps disponible per fer allò que li agradaria. És per això, que el domini del temps constitueix avui en dia part essencial de tot projecte emancipador, de tot projecte polític que pretengui transformar les actuals condicions de vida y de treball en el sentit de millorar la qualitat de vida de tots i no només d’una minoria. Qualsevol ideal de progrés, o sigui, de perfeccionament de l’organització social, ha de prendre en consideració la valoració del temps.
Un element substancial de l’actual estil de vida radica en la separació entre temps laboral i temps lliure, entre treball i descans. Tradicionalment, en la modelada consciència de les masses, el temps lliure és el temps que queda després de descomptar la jornada laboral, el temps dedicat a la restauració fisiològica i a la retroalimentació social. La quantitat de temps lliure no és igual per a tots, és una funció del gènere i de la classe social; però també la seva forma d’ús manté una relació directa amb els ingressos i el nivell d’educació.
6.Temps lliure (?)
El temps lliure és aquell que està sota el domini i control propis. Contraposant-se al temps laboral (que és organitzat per l’empresari privat o l’estatal) i al temps de manteniment (que és indispensable per cobrir l’anterior), i al temps d’oci (aquell temps lliure que és organitzat i manipulat per d’altres en benefici seu), gairebé no hi ha possibilitats reals de participació. Resulta absolutament legítim preguntar-se si existeix veritablement el temps lliure. El temps lliure, amés de ser cada cop més limitat, també és dominat pel capital. Per exemple, quan es dedica temps lliure a veure la televisió, que pràcticament ha perdut tota capacitat informativa i educativa convertint-se en un gran mitjà mercantilista, és un temps que retorna i continua alimentant els valors dominants capitalistes.
Si el temps laboral i el temps de manteniment ens és aliè, i el suposat temps lliure també, l’autodependència sociopolítica ha de començar acabant aquesta doble alienació del nostre temps, i ha de continuar fonamentant les bases materials i espirituals per una autorealització plena del gènere humà.
Un canvi en l’utilització del temps passa per una nova definició de la cultura i una nova concepció de l’esser humà. Hauríem de crear una cultura en la que el temps no fos ni alienat ni alienant, una cultura amb capacitat per alliberar tot el potencial creatiu i organitzatiu de la comunitat. Que el poble (populicus, públic) sigui el protagonista actiu i no el consumidor passiu (pagà). Hauríem de construir una societat de coneixedors, d’il·lustrats, d’individus no dominats ni dominants d’altres. I per això, caldrà també actuar ampliant la propietat social del coneixement i desprivatitzant la informació.
7.Avenç tecnològic i progrés
Altres conseqüències de la societat postindustrial o de lliure mercat és un desenvolupament tecnològic perillós. I el perill sobretot bé per una manca d’ètica: es necessari plantejar-se si tot allò tecnològicament possible és socialment convenient. Serveixin d’exemple el feixisme i el nazisme, per donar-nos compte que hi ha molt avenç tecnològic que ens deshumanitza i ens involuciona com a espècie.
Convindrà, doncs, fer una reavaluació dels conceptes de desenvolupament i progrés social per a les properes dècades. Progrés no són només acumulació de mitjans tècnics, progrés significa també superació de prejudicis, producció de judici crític, augment de l’autodependència, extensió de l’autodeterminació (que és diferent de l’heterodeterminació). En el perfeccionament de l’organització social cap a la llibertat de l’esser humà ens queda encara molt camí per recórrer.
8.Normalització cultural
Finalment, alguns sentim la necessitat de normalitzar la cultura alternativa donant-li unes bases sòlides. Si fins ara, la cultura alternativa ha estat associada a la contracultura, a la cultura underground (subterrània o soterrada), i a l’acumulació de tots aquells pensaments i actituds dissidents de la cultura convencional i tradicional, ara és important comprendre que la veritable cultura alternativa ha de ser quelcom més, ha de tindre la capacitat d’oferir alternatives reals i pràctiques a una societat que vol ser valorada individualment i col·lectiva.
Ara per ara, la cultura alternativa ja té molts camps d’acció i ja dona solucions viables a molts dels reptes als que s’enfronta aquesta societat. Aquí tenim uns exemples:
El retrobament amb l’agricultura clàssica (biològica, lliure de transgènics, no intensiva, no mecanitzada).
Els moviments mediambientals (ecologisme, cultura de l’aigua, reciclatge, bioconstrucció, geobiologia, drets animals, vegetarianisme i veganisme, energies renovables).
La recuperació dels mètodes de salut natural (medicines ancestrals holístiques, medicina naturista, teràpies naturals, no vacunació).
Els moviments socio-apolítics i neopolítics (alterglobalització, cultura de la pau, decreixement, plataformes veïnals locals, centres socials autogestionats o ocupats, voluntariat, informació desprivatitzada, renda bàsica, sincretisme cultural).
La reformulació de la qualitat de vida (part no intervingut, alletament matern, educació lliure, retorn a la vida rural, downshifting, slow-food, reducció les necessitats i del consum).
La convergència entre espiritualitat, filosofia i ciència (espiritualitat al marge de les religions, física quàntica, psicologia transpersonal, gnosticisme de les cultures antigues).
9.Responsabilitat i conclusió
tornar
